Presentació del 6è festival de Pasqua

Presentació i comiat

Bona nit a tothom. Em plau presentar aquesta 6a.edició del Festival de Pasqua de Cervera. Un any més, constitueix una cita per a la música catalana, on conviuran joves intèrprets i noms consagrats del panorama musical català, on tenim estrenes de compositors actuals i recuperació de patrimoni de diferents èpoques de la nostra història musical, on tenim música clàssica i contemporània, però també jazz, cobla, tocs de flamenco, i sarsuela i revista catalana en una edició més transversal que mai. Si el dissabte passat retransmetíem música del barroc català per a tot Europa, gràcies a la col·laboració amb Catalunya Música i la Unió Europea de Radiodifusió, avui tanquem la Marató Granados en aquest dia tan especial en què es compleix el centenari de la tràgica mort del compositor lleidatà. Per al poeta del piano, i des de la contemporaneïtat, avui estrenem 5 encàrrecs del Festival sobre poemes de Joan Margarit, “el poeta de l’amor i de la mort”, nascut a la Segarra, les paraules del qual seran musicades també demà en un context jazzístic ben diferent, amb la col·laboració de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida a qui agraïm un any més la seva participació com a orquestra resident. Hi seguirà un tast a les fosques, una experiència per desvetllar els sentits no visuals i aprendre d’experiències socials i personals molt enriquidores. També destaco la presència de músics cerverins i de les terres de Lleida amb Sul tasto sextet, i un final de festa on, sota un espectacle hilarant i irreverent, recuperem música encantadora del Paral·lel de principis del segle XX. Una programació que us recomano tota i que ha estat elaborada amb tota la il·lusió d’un equip de professionals que jo encapçalo.

Com probablement sabreu, aquesta serà la darrera edició que tinc el goig de presentar, i vull explicar alguns dels motius de la meva renuncia. I és que malauradament aquesta il·lusió s’ha vist contrastada amb la decepció de veure com aquest any se’ns posaven dificultats afegides a la ja de per si complexa organització d’un festival com aquest. Des de la 1a.reunió amb el nou regidor de cultura el mes d’octubre se’ns va comunicar que volia fer canvis en el Festival de Pasqua, sota l’argument que les xifres d’espectadors eren insuficients i que l’organització era poc cerverina. Al mes de novembre se’ns concretaven canvis en l’equip de comunicació per introduir professionals locals menys especialitzats, la intromissió en aspectes tècnics que corresponen als professionals, l’encàrrec pel seu compte d’un nou disseny local i alhora la reducció del pressupost, ja no de la xifra que nosaltres consideràvem necessària per mantenir el nivell i prestigi del Festival, després de l’experiència de 5 edicions, sinó fins i tot inferior al pressupost de l’any passat. Cal recordar que el nostre pressupost no arriba a una cinquena part del dels grans festivals clàssics catalans i que és probablement la millor inversió cultural municipal, ja que amb l’aportació de més del 50% de la Generalitat (que el considera “estratègic”), la de l’IEI a més de la recaptació de taquilla, gens menyspreable, l’Ajuntament va assumir l’any passat només un 25% del seu cost. M’emplaço a publicar tots els detalls amb total transparència com la que espero de totes les altres activitats culturals. Per tant, considero que la nostra proposta era completament raonable i proporcionada, mentre que, penso, el seu diagnòstic va ser erroni i precipitat, donat que la comunicació del Festival ha estat justament un dels aspectes més positius que han contribuït a situar-lo com un punt de referència nacional en la difusió de la música catalana i de la ciutat. Davant aquests canvis, que no podíem acceptar sense consensuar i amb implementació immediata, l’1 de desembre vam posar a disposició la nostra tasca en un document per escrit amb les condicions per tal de seguir amb l’organització, on ens aveníem al pressupost de l’any passat i aplaçàvem els canvis per parlar-ne a partir del mes d’abril. Aquest Acord per al 6è Festival de Pasqua de Cervera, que va ser acceptat pel Paer en cap a contracor, ha estat incomplert tant en el pressupost inferior que va aprovar el Ple municipal el mes de febrer com en les seves condicions especificades en el document. Sempre hem argumentat les nostres raons i només hem rebut retrets per la meva lliure expressió pública (que no està en venda), o invitacions a la renovació, naturalment només dels qui protestem.

Davant aquesta situació, que no podem callar, creiem que el millor és deixar el Festival per tal que la Paeria faci els canvis que cregui pertinents. I tan de bo serveixi per fer algunes reflexions que ultrapassen l’àmbit local. La pregunta és on fixem l’èxit d’un Festival com aquest. Perquè entre la xifra d’espectadors que considerin suficient i la xifra fins on poc caure el seu pressupost, tinc la impressió que no hi cap la proposta artística actual. Dit d’altra manera: si l’objectiu passa a ser omplir el Gran Teatre de la Passió, hem de canviar de filosofia, i si el pressupost segueix baixant hem de resignar-ne l’ambició a un programa d’actes local. La Paeria pot promocionar el què cregui, i canviar les seves prioritats. Simplement, es tracta de ser honestos. El Festival va néixer com una aposta de la ciutat (per això és l’únic municipal) per projectar l’especificitat musical de Cervera a tot el país, i per tant no te sentit si no és realment prioritari per la Paeria, com ho és d’estratègic per la Generalitat. El Festival va néixer també per prestigiar la música catalana i crear un espai per als nostres intèrprets i compositors. Considero molt important que, si volem ja no fer un favor, sinó simplement fer justícia a la música catalana, ho hem de fer almenys amb les mateixes condicions i recursos que els altres repertoris. Personalment no contribuiré a fer-la amb “una sabata i una espardenya” perquè no li fem cap favor. Cal que ens preguntem si el patrimoni musical ha de quedar a la sort d’iniciatives personals i sovint infrafinançades o ens caldria una aposta institucional, amb criteris experts i recursos suficients, que n’asseguri la recuperació i difusió que es mereix. Cal que reflexionem si amb una cultura que aspira a la rendibilitat i a la socialització no estem excloent projectes d’alt interès artístic que no tenen vocació massiva, o fins i tot que requereixen proximitat. Si considerem la cultura un entreteniment que cal sufragar-se, o una inversió en la formació humana, l’educació, el sentit crític, l’espiritualitat i els valors que han fet evolucionar la humanitat. Si el valor de les coses és sempre quantificable, o n’hi ha d’intangible molt més valuós, justament perquè no es compra ni es ven. Si per aquest camí no estem empobrint les programacions amb els 4 títols habituals i promocionant una cultura musical infantil (aquella de sentir el mateix conte cada nit) enlloc d’incentivar la curiositat. I tot ho dic sense defugir la responsabilitat, com a músic i com a programador públic, de fer arribar el què creiem que té valor artístic al màxim nombre de gent, però també amb la negativa de valorar l’èxit d’una proposta cultural pública en termes numèrics.

En un moment en el qual tenim el país en profunda refundació i replantejament, val la pena que ens preguntem quin país volem. Volem un país que es defineix i s’enorgulleix d’una cultura pròpia, però que només hi dedica un 0,7% del pressupost? Un país que paga catxets milionaris a solistes i directors glamurosos, però on els seus músics d’orquestra cobren misèries sense cap estabilitat i que a més no saben com facturar? Un país que inverteix 15M€ en orquestres i equipaments musicals, però on els joves músics no hi tenen plaça i han de buscar-se el futur professional a l’estranger? (una situació, per cert, que en qualsevol àmbit seria una escandalosa fuga de cervells i en el cas dels músics resulta que és un orgull d’exportació de talent). Un país on de 4 bolos se’n diu una orquestra, però on pocs poden viure de fer música, sinó de fer classes. Un país que vol fardar d’òpera i programació internacionals però on les escoles de música malden per sobreviure-hi i els conservatoris pateixen una dependència municipal insostenible? Un país de profunda tradició coral però on no hi ha cors professionals per als nostres cantants i produccions cor-orquestrals? Tan de bo un dia tinguem un país normal i desacomplexat que es faci aquestes preguntes i sobretot hi respongui en benefici dels seus ciutadans (del seu públic i dels seus músics). Perquè amb el Festival de Pasqua hem volgut mostrar que servir al nostre públic i alhora als nostres músics no és incompatible.

Evidentment en la meva renúncia hi ha també un factor personal important. Jo no visc del Festival ni en tinc cap intenció. No sóc un professional de la burocràcia i les reunions. Jo sóc músic, i tot i que defenso que els músics ens hem d’implicar en l’organització del món musical perquè no ens el facin d’altres, també és cert que a la pràctica es fa difícil compaginar ambdues activitats. Quan tecleges més hores l’ordinador que el piano, o tens més reunions que assaigs, acabes triant allò que et dóna més alegries que disgustos, i el què et deixa dormir a les nits. I és que en la vida, a vegades fallem els músics, d’altres fallen els gestors o els polítics.... però a mi, el què mai m’ha fallat és la música, així com la família, i és a ells a qui vull dedicar més temps.

Acabo amb els agraïments a tothom que ha fet possible el Festival de Pasqua fins a dia d’avui, naturalment a les institucions i responsables que hi han cregut, als músics que l’han fet prestigiós, al públic que ens heu acompanyat i animat, però sobretot al magnífic equip de professionals especialitzats i il·lusionats alhora que hem treballat intensament per aixecar aquest projecte del no-res en uns temps difícils. Victòria Priante, Mónica Pagès, Mònica Valls, Josep Pulido, tot el grup de personal de sala...ha estat un luxe comptar amb vosaltres.

M’estimo el Festival com un fill, i per tant li desitjo llarga vida i molts d’èxits. Però sobretot que no perdi la seva vocació de servei a la música catalana, la curiositat envers el patrimoni i els compositors actuals, la confiança en els intèrprets catalans, la creativitat de les propostes, l’ambició nacional de la seva difusió, ni tampoc el sentit crític i reivindicatiu del sector musical. Perquè una cultura obedient i servil no és cultura, i un Festival de Pasqua sense aquests ingredients només en portaria el nom. Desitjo que gaudiu del concert i de tota la programació del 6è.Festival de Pasqua de Cervera. A reveure!

4/ 5

Oleh Joan Puig